L’escut de Catalunya

L’escut de Catalunya és l’escut dels comtes de Barcelona: d’or, 4 pals de gules. És un dels més antics d’Europa i, fins ara, el més antic de la Península ibèrica. Apareix per primera vegada a un segell del comte Ramon Berenguer IV de l’any 1150. Això vol dir que la matriu del segell havia d’haver estat feta uns anys abans, cap al 1137. Tanmateix, franges verticals vermelles i d’or, com a senyal protoheràldic de la família comtal de Barcelona, van ésser descobertes a la catedral de Girona, pintades als sepulcres del comte Ramon Berenguer II (+ 1082) i de la seva besàvia, Ermessenda de Carcassona, quan van ésser oberts el 1982. Què signifiquen aquests pals és una cosa que no sabrem mai perquè no ens ho van deixar explicar enlloc. Cal dir, però, que els esmalts or i gules són els més prestigiosos en heràldica i potser tinguin una relació amb l’oriflama dels reis francs. [Societat Catalana de Genealogia - L’Escut de Catalunya]
La Llegenda catalana de les quatre barres
En un text del segle XII (Gesta Comitum Barcinonensium), 250 anys després de la mort del comte Guifré el Pelòs, apareix per primer cop la famosa llegenda que tots coneixem sobre l’origen de la Senyera.

El comte Guifré va acudir en ajut de l’emperador i rei franc Carles el Calb per lluitar contra els normands, que amenacen l’imperi. Després de la batalla i amb l’enemic vencut, el comte ferit de mort demana a l’emperador que li doni un emblema heràldic per portar al seu escut, daurat i sense cap dibuix. El rei posà els dits a la ferida oberta de Guifré i, amb els dits tacats de sang, els passa per sobre de l’escut, creant l’emblema de les quatre barres sobre fons daurat.

De la llegenda a l’origen real

La llegenda és una bonica història però… què té de verídic? El problema que ens trobem és que hi han moltes versions sobre aquest tema. Per un costat, alguns diuen que aquesta història és falsa perqué ambdós personatges no van ser contemporanis. En canvi, podem llegir a la discussió sobre aquest tema en la Wikipedia que Carles el Calb va morir al 877 i Guifré va nèixer al 840 per morir al 897… podria er llavors una història real? crec que no… La llegenda té un origen relativament recent, determinat per la tendència dels homes de lletres catalans a enbellir la història nacional. Aquesta llegenda apareix per primer cop en el Llibre dels fets de armes e eclesiastichs de Catalunya (Bernat Boades, 1444), que va fer-se molt popular durant el segle següent.

L’origen de la Senyera ens remunta cap al 878, quan el rei franc Lluís el Tartamut investeix el fill del marqués de Gotia, Guifré, com a comte de Barcelona, Girona i Besalú. Aquest fet dóna inici al Casal de Barcelona, que mitjançant enllaços matrimonials i aliances va agrupant més i més territoris, des de la Provença francesa fins a territoris guanyats als àrabs. L’escut que els comtes de Barcelona està composat per quatre faixes (barres horitzontals) vermelles sobre fons daurat. Després els comtes van ser territoritzats i llavors el seu escut esdevingué propi del Principat de Catalunya.

Una altra teoria diu que les barres o bastons semblen ser un símbol heràldic primitiu que deriva de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels que descendia Guifré. Això simbolitzaria el fet que les armes de Carcassona substituiren en el segle IX a les del rei de França (que es va acabar completar al segle X). Aquesta és una època pre-heràldica, així que no hi ha proves que soportin aquesta supocició.

Encara una altra explicació la dóna un article del diari Las Provincias atribuint les barres al Papa. El vermell i el groc eren els colors Pontífecs i els reis del comtat de Barcelona i d’Aragó eren “abanderats del Papa”… Aquesta versió ja ha quedat demostrada ser propagandística per intentar demostrar que el símbol nacional català té un origen exterior…

Catalunya és l’únic país que no té escut

A l’Estatut de Catalunya de 1979 només s’esmenta la bandera a l’article 4:

La bandera de Catalunya és la tradicional de quatre barres vermelles en fons groc

I en el nou estatut el tema dels símbols continua exactament com estava, obviant l’escut i definint incorrectament la bandera. Per Armand de Fluvià i Escorsa, assessor heràldic i genealògic de Catalunya (diari AVUI, Diàleg, pàgina 18, 26/07/2005) aquesta és una mancança greu de l’Estatut:

És curiós el que passa a Catalunya: molt parlar i debatre si som o no una nació, però quan es tracta dels nostres símbols nacionals sembla que no interessin la gent o fins i tot que se’n vulgui prescindir. S’ignora totalment el nostre escut i es defineix incorrectament la nostra bandera, en comptes de fer-ho, en un lloc tan important i solemne com és l’Estatut, de la manera més objectiva, acadèmica, tècnica i científica, com abans he dit. A què juguen els nostres parlamentaris?

La diferenciació de La Senyera

La paraula senyera significa, segons el diccionari:

1. Estendard, guió, etc, especialment que serveix d’ensenya d’una corporació.
2. p ext Bandera.

Per tant, una senyera és simplement un senyal o bandera que distingeix… llavors, és La Senyera la que descriu la bandera de les quatre faixes vermelles sobre fons daurat, amb l’article i la paraula amb la primera lletra en majúscules…

La discussió de l’origen de La Senyera

Mentre m’informava per internet sobre l’origen de la nostra bandera, he topat amb tot de discussions i pàgines d’internet on neguen l’origen real dels comtes de Barcelona. Alguns l’atribueixen directament a la corona d’Aragó i d’altres mantenen que la original és la Valenciana.

Si visitem l’entrada de la Wikipèdia en Castellà sobre La Senyera trobarem una descrició que a qualsevol català li soprendrà. La definició que dónen és

La señera (senyera en catalán) es el nombre de la bandera históricamente ligada a la Corona de Aragón. Con diversas variantes, se trata de una bandera de cuatro franjas rojas sobre fondo dorado o amarillo, usada oficialmente como la bandera autonómica de Aragón, Cataluña, Comunidad Valenciana e Islas Baleares.

Com a mínim tenim una aclaració sobre la diferència d’opinions en la procedència històrica que ells senyalen (encara que la traducció del llatí podria ser discutible):

Su origen es ampliamente discutido, algunas teorías apuntan a un origen catalán como escudo de armas de los Condes de Barcelona mientras que otras vinculan su origen en las armas de linaje de los Reyes de Aragón, conocido en la Edad Media como signum nostri o el señal real de Aragón. Este emblema de palos de gules y oro se usó en sellos, estandartes, escudos y pendones indistintamente, no siendo sino un emblema heráldico hasta que, con el nacimiento del Estado Moderno con los Reyes Católicos, comience a ser símbolo territorial.

No se ha documentado ninguna referencia documental de este emblema anterior a 1150.

Però el que resulta sorprenent quan consultem la entrada Bandera de Cataluña a la Wikipedia:

La Bandera de Cataluña o Señera de Cataluña es la tradicional de los Reyes de Aragón, que era antiguamente usada únicamente por el Rey, como expresiva de su soberanía.

Existe documentación que prueba fehacientemente que la misma fue usada desde los tiempos de Alfonso II, siendo universalmente conocidas como «de Aragón».

En el mateix article, amb un clar to espanyolista es ridiculitza i desacredita la versió catalana. Crec interessant que vegueu l’article sencer, sobretot la secció “Historia de la Bandera”. Tampoc té cap desperdici la baralla de pati d’escola que es du a terme a la pàgina de discussió de la pròpia Wikipedia, on cadascú aporta els historiadors i les proves que els interessen…

Per la part valenciana trobem una pàgina pro-valenciana (cap problema amb això) però altament anti-catalanista (iep? a sant de què?): La Senyera y Su Identidad, en la que presenta tot un conjunt de dades per defensar que la bandera valenciana és la original, entre d’altres coses (com que el català és un dialecte del valencià).

Sembla que per tot això no hi hagi un interès de conèixer l’origen real de La Senyera.

Altres disenys de la nostra bandera

Hi ha una pàgina interessant que repassa la història de les banderes de molts països, entre ells Catalunya. El índex de la pàgina es troba a Historical Flags, i és d’especial menció les pàgines dedicades a els Països Catalans (1,2,3,4,5,6,7,8,9,10,11,12,13,14,15,16,17,18).

Contexte Històric

El segle XVIII va ser un segle de decadència per Espanya. El seu poder mundial anava decaient mentre Anglaterra i França lluitàven per dominar el món occidental. Al 1700 mor sense descendència de Carles II deixant nomenat al príncep Felip (nét de Lluís XIV de França) com hereu dels regnes hsipànics per testament, cosa que va provocar inmediatament una guerra entre les potències europees i una guerra civil entre els propis regnes hispànics.

En aquesta guerra civil hispànica van prendre costat Anglaterra, Holanda, Àustria i Portugal donant suport al pretendent arxiduc Carles d’Àustria, i França posicionat-se al costat de Castella lluitant pel recentment nomenat Felip de Borbó d’origen francès. El Regne d’Aragó (el Principat de Catalunya, el País Valencià l’Aragó i les Balears) es van posicionar a favor de l’arxiduc amb l’esperança de millorar la seva situació, fins al moment sota la monarquia espanyola.

El motiu d’aquestes posicions era clara. El model polític francès de monarquia absolutista i centralització contrastava amb la mentalitat castellana, i l’imperialisme descentralitzat i la ilustració donava millors aspiracions autonòmiques a Catalunya.

La Guerra de Successió a la península, i l’abandó d’Anglaterra.

Carles, amb un exèrcit anglès i holandès va desembarcar a Lisboa al 1704 i el mateix any va prendre Gibraltar amb participació catalana. Els aliats després assetjen Barcelona, que capitula i Carles entra el 9 d’octubre de 1705 a la capital catalana aplaudint-lo. El nomenen Carles III. Les Balears i el País Valencià no triguen en seguir l’exemple. al 1706 es revolta Mallorca. El 20 d’octubre va ser nomenat rei de Menorca. A València entra el 15 de desembre de 1705. Tota la Península resta en guerra, atacant i contraatacant, fins que un succès europeu decanta la balança: Josep I, germà de l’arxiduc Carles, mor sense descendència masculina. Anglaterra, veient la possiblitat de que Carles recuperés els territoris del seu imperi, abandona a Carles i Catalunya a canvi de Gibraltar i Menorca, mantenint el seu domini a la Mediterrània. A l’Abril de 1713 signa a Utrecht la pau europea que assegura el tron d’Espanya a Felip V.

Es segueixen les batalles per la península. Les tropes de l’Arxiduc perden els regnes d’Aragó i València mentre Catalunya resisteix a favor de l’arxiduc. Al cap de poc l’Arxiduc abandona la causa perque li ofereixen la corona imperial, quedant-se Catalunya i les Balears soles.

El Final de la Guerra. Barcelona i Mallorca cauen.

Corria l’any 1713, la Guerra de Successió feia ja anys que durava. Caiguts els territoris de la Corona Catalano-Aragonesa i abandonada Catalunya pels seus aliats (Anglaterra, Alemanya, Portugal i Holanda), la Junta de Braços reunida el juliol del 1713, acordà de resistir a l’empenta de l’exercit hispano-francès. Així doncs, Barcelona sola i abandonada fou assetjada inicialment per les tropes del duc de Pòpuli i mes tard pel duc de Berwick , l’estiu del 1714. Les forces estaven fortament desequilibrades en numero, ja que les tropes assaltants sumaven uns 40.000 soldats en front de 5.500 defensors a les ordres del general Antoni de Villarroel. L’esperança del general Villarroel era d’agafar entre dos focs a les tropes assaltants, donat que al camp lluitaven petites forces a les ordres del general Josep Moragues i altres prohoms de Catalunya. Barcelona resistia en la seva solitud quan a la tardor del 1713 va ser bombardejada insistentment a fi d’obrir bretxes en les defenses catalanes. La nit del 10 de setembre del 1713, 3.000 soldats hispano-francesos van llançar un atac a la baioneta contra prop de 300 defensors que manava el tinent coronel Josep de la Bastida: prengueren el convent de Santa Madrona, però van haver de retirar-se l’endemà sota el foc de les bateries de Montjuïc. El 24 de febrer del 1714, hi va haver davant de Barcelona una batalla naval, en la qual va sortir vencedora l’esquadra catalana sobre la hispano-francesa, que tingué moltes baixes. Els 16 de maig es convocà un consell de guerra, on el conseller en cap Rafel de Casanovas, va fer un discurs, en el que es preferia morir amb honor abans de capitular. La resposta de l’enemic fou un terrible bombardeig sobre la ciutat el 23 de maig del 1714. El juliol del 1714, el potentissim exercit hispano-francès, manat pel duc de Berwick va tancar el setge sobre Barcelona. El 25 de juliol començà el bombardeig més intens de tota la guerra. Aquest va obrir esquerdes en les muralles, no obstant els defensors contrarestaren amb contratrintxeres i contramines que frenaren l’assalt de les tropes hispano-franceses. Un nou consell de guerra es celebrà el 8 d’agost Reunits els caps militars juraren amb les autoritats civils, desvainant i alçant les espases, de resistir i morir abans de rendir-se a l’enemic. Seguiren dies de ferotges combats on sempre sortien victorioses les forces catalanes. El baluard de Santa Clara fou ocupat i desocupat repetidament per les tropes assaltants i els defensors de Barcelona, causant enormes baixes als dos bàndols. El 3 de setembre, a punt de l’assalt final, el duc de Berwick demanà la rendició de la ciutat, petició que fou rebutjada de ple pels defensors. Així doncs l’11 de setembre de 1714, el duc de Berwick donà l’ordre d’assalt total. A la matinada les forces hispano-franceses llençaren un gran atac sobre la muralla de llevant mentre les andanades de l’artilleria feia estralls entre els defensors.

A les hores, el poble de Barcelona, assetjat, es disposà a defensar a la desesperada a les ordres del general Villarroel i del conseller en cap Rafel de Casanova. Els canons no paraven de tronar, i les bombes queien per tot arreu. Tots els campanars de ciutat, tocaven sense parar en un gran retruny. Les tropes hispano-franceses atacaren per dos sectors que s’estenien des del baluard del Portal Nou, fins al costat de les Reials Drassanes. La desproporció de forces era grandiosa, d’un a cinc a favor dels assaltants, però tot i així, els defensors plantaren cara heroicament i s’immolaren per les llibertats de Catalunya.

En diverses vegades els defensors catalans, pogueren recobrar i girar les bateries que feien estralls a Barcelona, i fins i tot en un atac a la baioneta es foragità l’enemic que desordenadament, van perdre quatre banderes. El general Villarroel, valerosament, contraatacà i frenà l’avanç de l’exercit hispano-francès, mentre el coronel Pau Thoar amb una columna de defensors, mantenia a ratlla els assaltants a Sant Agustí.

Les forces de la Coronela, es batien bravament al Portal Nou, lloc principal de batalla i on prengué terribles proporcions la lluita cos a cos, tot i que veien el duc de Berwick que les seves tropes reculaven, envià noves forces de reserva al lloc.

Prop de l’Hort de Sant Pere, es trobava el conseller en cap Rafel de Casanovas, quan sobtadament va caure a terra ferit greument per una tret a la cuixa. Acudí al lloc el compte de Plasència, que enarborà novament la bandera de Santa Eulàlia, que havia caigut a terra junt al conseller en cap. A partir d’aquest moment varen començar a batres en retirada els defensors catalans, refugiant-se a la defensa, uns en el convent de Sant Pere i altres a les cases, des d’on es continuà la lluita.

Pasaren les hores i anaren esgotant-se les forces del dos bàndols, encara que en l’exercit assaltant restaven noves forces de reserva fresques per continuar l’assalt. Veien la impossibilitat de contenir l’avanç i per evitar la matança de mes barcelonins, el general Villarroel, donà l’ordre al coronel Ferrer, que fes tocar a parlament, i que passés l’ordre als altres caps militars. El general Sans, que defensava el baluard del migdia, s’excusà de complir-la. A Jonqueres hi havia el general Bellver, que també es va negar a obeir-les. Així doncs es convocà Junta de Govern, i es va fer una ultima crida a l’exhaust poble de Barcelona, a un últim esforç de resistència amb aquest parlament d’una Catalunya agonitzant:

…que essent l’esclavitud certa i forçosa, en obligació de sos empleos, expliquem, declarem i protesten als presents i donem testimoni als venidors, de que han executat les ultimes exortacións i esforços, protestant de tots los mals, ruïnes i desolacions que sobrevinguessin a nostra comuna i afligida pàtria, i extermini de tots los honors i privilegis, quedant esclaus amb tots los altres enganyats espanyols…

Però ja no es pogué fer res mes per la ciutat i per Catalunya que va entregar la capitulació al duc de Berwick. Així es confirmava el daltabaix mes gran de l’historia de la nació catalana.

La caiguda de Barcelona, suposà la destrucció de l’estructura socio-política-administrativa de Catalunya, es a dir, una sobirania política i territorial de mes de vuit segles deixava d’existir. L’endemà un decret del duc de Berwick deia:

…Habiendo cesado por la entrada de las armas del Rey N.S.,(…) la representación de la Diputación y Generalidad de Cataluña, 16-9-1714.

D’aquesta manera s’abolien d’un cop el Consell de Cent, la Diputació del General, els Braços, la Cort, la Coronela, i tants drets de Catalunya, que havien estat violats constantment i reafirmats pels monarques anteriors fins aquest moment.

El 9 de Octubre de 1714, es promulgà el famós “Decret de Nova Planta” que diu:

Por decreto del 9 de octubre próximo fuí servido decir que habiendo con la asistencia divina i justicia de mi causa pacificado enteramente mis armas el Principado de Cataluña tocaba a mi soberania establecer gobierno a él y dar providencias para que sus moradores vivan en paz, quietud y abundancia: por cuyo bien, habiendo precedido madura deliberación y consulta de ministros de mi mayor confianza he resuelto que en el referido Principado se forme una Audiencia, en la cual presida el Capitan General o Comandante General de mis armas de manera que los despachos, despues de empezar con mi dictado, prosigan en su nombre: el cual Capitán General o Comandante ha de tener voto solamente en las cosas del gobierno y esto hallándose presente en la Audiencia: debiendo en motivaciones de oficios y cosas graves el Regente avisarle un dia antes de lo que ha de tratar

(…)

4. Las causas en la Real Audiencia se sustanciaran en lengua castellana y para que por la mayor satisfacción de las partes los incidentes de las causas se traten con la mayor deliberación, mando que todas las peticiones, presentación de instrumentos y lo demás que se ofreciere se haga en las salas; para lo corriente y público se tengan audiencia pública lunes, miercoles y viernes cada semana en una de ellas por turno de mesas.

(…)

11. Me dará cuenta la Audiencia de los dia feriados que habia en la Antigua Cataluña para establecer los que ha de haber y mientras no se resolviesen, observará los de antes menos los que llaman estivales.

(…)

37. Todos los demás oficios que habia antes en el Principado, temporales, perpetuos y todos los comunes no expresados en este mi Real Decreto quedan suprimidos y extintos; y lo que a ellos estaba encomendado, si fuese pertinente a Justicia o Gobierno correrá en adelante a cargo de la Audiencia, y si fuese perteneciente a Rentas y Hacienda ha de quedar a cargo del Intendente o de la persona o personas que yo disputare para esto.

(…)

39. Por los inconvenientes que se ha experimentado en los somatenes y juntas de gente armada que no haya tales somatenes ni otras juntas de gente armada so pena de ser tratados como sediciosos los que concurrieren o intervinieren.

Normes de actuaciò que el govern de Felip IV envià el 1714 als corregidors de Catalunya:

“Instrucción secreta de algunas cosas que deben tener presente los Corregidores del principado de Cataluña por el ejercicio de sus empleos”.

Primero. Ha de tener gran cuidado el Corregidor en observar los Bandos de Prohibición de Armas, sin dispensar en esto cosa alguna.

Segundo. Ha de observar lo mismo respecto a las conversaciones de novedades y cosas contra el servicio de su Magestad y cualquier novedad que de esto hubiese (por ligera que sea) de cuenta al Gobernador Capitán General.

Tercero. Ha de observar con el mismo cuidado, si hacen juntas o salen a los montes a tenerlas algunos vecinos de los lugares.

Quarto. Ha de hacer guardar puntualmente que no se junten gremios ni consejos sin su asistencia o la de persona que diputare.

Quinto. Ha de hacer practicable lo mas que pudiere los caminos, y si pareciera que pudieran abrirse algunos nuevos, dará cuenta de ello al Governador Capitán General y Audiencia, para que se de la Providencia que convenga.

Sexto. Pondrá el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado.

Mallorca resistí fins 1715. Menorca continuà en mans dels anglesos fins 1802.

Els comandaments de l’exercit d’ocupació, sistemàticament, anaren desmantellant les institucions de Catalunya. Les Corts catalanes (1000 – 1714), la Generalitat de Catalunya i el Consell de Cent, foren substituïdes per una Real Junta Superior de Justícia i Gobierno Provisional, que presidia José Patiño. Els inmobles i les activitats econòmiques, foren gravats amb un nou impost, el Real Cadastro. La repressió es va abatre sobre el país d’una manera ferotge, fins i tot a la població només se’ls permetia de tenir un ganivet per tallar el pa, però fermament lligats a la taula del menjar. Els castells ancestrals, patrimoni de Catalunya, van ser enderrocats. El barri de la Ribera, a Barcelona, fou enderrocat per fer-hi la Ciutadella, que era una fortificació militar.

Als cabdills catalans, se’ls va executar, o exiliar. El general Moragues (Sant Hilari Sacalm 1669 – Barcelona 1715), que intentà de fugir cap a Mallorca per seguir la resistència, el van fer presoner, executat a garrot i esquarterat. El seu cap va ser posat en una gàbia de ferro i penjada a l’entrada del Portal de Mar, on va estar més de dotze anys, malgrat els precs de la seva vídua.

Enllaços

• Guerra de Successió Espanyola (viquipèdia)
• Setge a Barcelona i final de la guerra

Aquesta pàgina és encara un nadó. La intenció és clara: anar publicant events i personatges reverents en la nostra Història de Catalunya.

Espero començar la tasca en breu, però per a fer les coses ben fetes hem d’usar una característica pròpia nostra: poc a poc i bona lletra.

Prego que sigueu pacients.

Salut i visca Catalunya!